Barcelona

L'he trobat bastant decebedora. Bombo i platerets al TNC xro aquesta família de la burgesia barcelonina durant la guerra civil no s'aguanta per enlloc. Ni històricament ni argumentalment ni teatralment. Públic entregat això sí. I la Santa Espina m'ha acabat els quartos.

Escola nova, poble lliure

Se'm cola davant de Hardy a Sant Jaume de Frontanyà i és que  era evident que les explicacions d'aquest ex-conseller d'Ensenyamernt feien per mi. Me l'empasso d'una tirada. La LEC, el Pacte per l'educació, la tercera hora de castellà, els  intríngulis del Departament, les baralles amb l'USTEC i els altres sindicats... Hi trobo un Maragall que vol reformar el sistema educatiu i que és conscient del poc temps que té, que no se'n surt d'entendre's amb la comunitat educativa i que veu que té enemics a tort i a dret; de fet sembla que només s'entengui amb l'escola concertada. Igual que en les Memòries de l'altre Maragall, en Pasqual, el mot socialisme hi surt ben poc. I aquí ¿no s'hauria hagut de parlar del paper de l'escola com a compensadora de les injustes desigualtats socials?...

Sant Jaume de Frontanyà, "lluny del brogit del món"

1 i 2 de juny de 2013, gràcies Núria per l'excusa.

No i jo, de Delphine de Vigan

Torno a la de Vigan amb aquesta història sobre una noia superdotada (d'altes capacitats o talentosa, que se'n diu ara) que té una relació d'amistat amb una indigent de divuit anys. La història sembla poc creïble però passa lleugera i m'interessen més alguns personatges secundaris com aquesta mare enfonsada en una profunda depressió eterna des que va veure com moria un fill seu.
també és curiós llegir-ho després de llegir la història de la pròpia mare de la de Vigan. "Mérite le détour" però no arriba a "Vaut le voyage".

http://crítica al blog "El templo de la mil puertas"

Presentació del document sobre avaluació de l'OCDE

Nota de fundació Jaume Bofill

Barbara

Alemanya de l'est, anys 70, una doctora del Berlín comunista és depurada i destinada a treballar en un hospital de províncies per les seves simpaties proccidentals.
Malgrat la sobreactuació de la protagonista, una tia antipàtica i esquerpa, la pel·lícula retrata bé, em penso -jo no hi era-, l'ambient psicològic opressiu i la por quotidiana del lloc  i l'època. Em recorda algunes pel·lícules del Wajda sobre la Polònia soviètica.

Sol a Berlín

Sol a Berlín

ca l'espinal passejada

del coll de Parpers en direcció Nord-Est la pista ressegueix la carena. Una caminadeta de vint minuts amb espais oberts entre boscos i sembrats. Ca l'Espinal, les restes d'un mas esplèndid on encara s'endevina l'era pavimentada... Quines coses que hi ha al costat de casa encara!

La marca del meridiano

Tosaus em deixa aquest premi Planeta; una novel·la policíaca senzilla i amb poques pretensions literàries que passa amb un sol glop d'un cap de setmana. Poca acció i ni un sol tret; és així la realitat? Apareix un exguàrdia civil retirat penjat d'un pont i un antic amic seu s'encarrega de la invetsigació. Curiós especialment l'intríngulis de les relacions entre els diferents cossos de seguretat de l'estat, mossos d'esquadra inclosos. El "Tú te estás guardando algo" de la primera pàgina s'amaga fins a la 347 i allà, allò que era previsible esclata. Per cert: Quantes dones investigant dins la policia! és real això també?

http://librosquehayqueleer-laky.blogspot.com.es/2013/02/la-marca-del-meridiano-lorenzo-silva.html

Res no s'oposa a la nit, de Delphine de Vigan

L'escriptora intenta explicar la història de la seva mare, primer intenta una narració externa, objectiva i a poc a poc en dimiteix i s'hi implica i ens fa còmplices de les dificultats del seu procés escriptor. Una història dramàtica la de la seva família i la tensió entre la litaratura i la pretesa veracitat enganxa. Que guapes les dues, mare i filla, a la coberta (oi que se'n diu així bibliòfils?) i a la solapa...

"... tardé en leerla porque temía un melodrama confesional, una galería de atrocidades. Pero me lo recomendó la Espert, que tiene un gusto infalible, y acabó de atraparme la portada, una portada que promete otra cosa: esa fascinante criatura fotografiada en blanco y negro parece un personaje de Françoise Sagan, con el lema Bonjour tristesse tatuado en el omóplato derecho, o bailar, noche tras noche, en Modiano’s, ese club que se abre, fosforescente, a ciertas horas, en una alejada bocacalle de Neuilly". (Marcos Ordóñez a El País)

Wonder, de R.J. Palacio

«Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara
Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.»


un noi, nascut amb la cara deformada, entra als deu anys per primer cop en una escola.
és "L'home elefant" amb nen i del segle XXI.
Els que coneixem la crueltat que poden tenir els nois i noies i el poder que té sempre el grup i encara més a aquesta edat tan fràgil, captem les peripècies d'aquest noi amb tota l'acritud del realisme més desgraciat , en el bon sentit de la paraula.
I el relat té gràcia pels canvis de perspectiva i pels personatges secundaris, com la germana i el seu nòvio, que fan passadors literàriament els mals tràngols de l'August.
Un llibre boníssim i de lectura obligatòria a les escoles. Em consta que més d'un mestre ja la'ha llegit als seus alumnes.
(tot i que el desenllaç és fluixet)


la crítica al bloc de la Sílvia Cantos

el book trailer:

A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker

Va quedar pel camí molt aprop del final.
Holanda. Una granja. un tio molt raro que té el pare morint-se al pis de dalt, un ajudant adolescent mig sonat...
I una fredor que inquieta
premi llibreter i tot el que vulgueu...

el seu començament —bo i estant encapçalat per una frase magistral, d’aquelles que queden en la memòria del lector: “He pujat el pare a dalt”— és tan aparentment insignificant que pot comportar el perill de fer pensar que es tracta d’una novel·la tan exquisida com asèptica, sense vida, bastida damunt el pur no-res d’un preciós enfilall de belles paraules, on no tan sols no hi passa res, sinó —el que és molt més greu, preocupant i desmotivador— on no hi pot passar res. http://www.racodelaparaula.cat/2012/06/a-dalt-tot-esta-tranquil-gerbrand-bakker/#axzz2QRwUeIG4

Cinema acumulat

Great expectations (Grans esperances)

A partir de la novel·la de Dickens que em sap greu no haver llegit perquè deu ser un novel·lot: un noi és adoptat primer per una dama misteriosa on coneix una nena raríssima de qui s'enamora i després és convertit en un gentleman per un protector misteriós que el fa anar a Londres. Dickensià en el bon sentit de la paraula evidentment i amb un toc màgic o fantàstic que el fa anar més enllà d'Oliver Twist i David Copperfield. Em quedo amb ganes de més metratge...

The host

estona fantàstica amb la Núria amb aquestes ànimes que entren en els cossos de les persones. Tota la terra és invadida, tota? no, un petit grup d'humans irreductibles viuen amagats aixoplugats en unes coves al mig de d'unes muntanyes del desert on conreen blat amb un enginyós sistema de captura de l'energia solar i bla bla bla

La cocinera del presidente

deliciosa la història que s'explica d'aquesta cuinera que trobem en una base científica de l'Antàrtida i que resulta que havia estat la cuinera del mateix François Miterrand

El atlas de la nubes

La història és curiosa.  Són  de fet sis històries diferents en èpoques diferents lligades més o menys Polinèsia el segle X, Londres 1930, NovAYork 1970,... fins el 2100 bladerunnerià i el món postapocalipsi. Deu ser una bona novel.la però en la pel.lícula cada història em sembla amb poc contingut, unes més que d'altres és cert.

Llop entre llops

Poderosa novel.la. Berlín 1923. La República de Weimar i la seva hiperinflació. Pagel, Petra, el  capità de cavalleria von Praschwitz i la seva dona i la seva filla Violet i von Studman i l'alferes... i multitids de secundaris que es converteixen en protagonistes en moments donats. I Neulohe, la possessió rural amb el castell i la mansió i a casa de l'adminitrador. Intents de cops d'estat, suïcidis, fugues d presos, embogiments... i és que 1200 pàgines donen per a molt. Tot un món.
Esplèndida malgrat les seves rareses. Una novel.la que varia molt amb parts i enfocaments molt diferents. Sempre fosca, però, com la nit berlinesa i com el bosc de la frontera polonesa en terres de Silèsia .

Sant Martí vell

Doncs si no hi heu estat, un racó amb molt d'encant a cavall del Gironès i de l'Empordà.

El cuarteto

Molt recomanable. En una residència de gent gran, tots exmúsics i cantants d'òpera, hi arriba una exdiva que cau com una bomba. la pel·lícula no amaga els Alzheimers, ni les embòlies, ni les incontinències d'orina però té un to amable, un estil molt anglès -bona, Hoffman- que la fa molt passadora.

Django

Gran Tarantino! Barreja de western i Lo que el viento se llevó per l'ambientació, la història d'aqurst negre caçarecompenses és entretinguda, irònica, original...banda sonora divertidíssima...  Fantàstica per un diumenge a la tarda despreocupat. Amb la condició que no desagradi l'estil Tarantino de sang i fetge

El jardí oblidat, de Kate Morton

em venia de gust lectura fàcil i entretinguda i ho vaig aconseguir: història a tres bandes de tres dones al llarg de tres moments històrics: Eliza, la pèl roja esbojarrada i lliure avant-la lêtre, Londres i Cornualla  a cavall del XIX i del XX; Nell, que als quatre anys arriba sola en un vaixell en un port australià i que es passa la vida buscant els seus orígens, Cassandra, la seva néta i que a la seva mort continua de nou per terres de Cornualla la cerca. I una mansió, i un jardí i un laberint...
Les errades lingüístiques intolerables no em posen prou de malhumor perquè no sigui capaç de llegir-m'ho d'una tirada i amb força interès. Sense genialitats literàries.

aquest se la carrega: http://www.llegirencasdincendi.es/2011/06/el-jardin-olvidado-kate-morton/